Pitxeret

A l'abril prepara...el teu propi licor

"Pitxeret" 

Sella (Alacant)

   Ingredients i quantitats:

- Tres litres d'aigua

- 750 grams de sucre

- Un litre de cafè licor
- Dues cullerades soperes de sucre cremat

- Mitja culleradeta de canyella molta
- Suc de mig llimó 
- Corfa d'un llimó

Preparació:

Una vegada posada l'aigua en un llibrell, s'afig l'escorça de llimó, degudament ratllada, així com el suc de mig llimó. S'incorporen també els sucres i la canyella.

A continuació es passa tot açò per un colador de tela metàl·lica, traslladant la beguda a flascons que es van deixant al frigorífic.

Una vegada fred se li incorpora el cafè licor, servint-lo en xicotets “pitxerets”, d'ací la denominació que pren aquest licor refrescant.

* L'andana recomana el consum de begudes alcohòliques...ara bé, amb coneixement. 

Font: Seijo Alonso, Francisco G., Las bebidas valencianas. Ed. Villa, (Alacant, 1980) 

"Cants i cants"

A l'abril escolta...

Títol: "Cants i cants"

Grup: "Apa" (Josep Aparicio)

Estil: Folk/ Fusió/ Música tradicional 

Edita: Temps Record

Membres grup:

Josep Aparicio "Apa": veu

Ricardo Esteve: guitarra flamenca

Jesus Gimeno: bateria

Matthieu Saglio: violoncel

Més info:     http://www.myspace.com/josepaparicioapa
http://www.lasibilavalenciana.info/catala/artistes/apa.html

Riberenca.

apa | Myspace Music Videos

Ja fa molt de temps que esperàvem un treball com aquest: un disc on Josep Aparicio "Apa" destapara el seu pot de les essències i es consagrara definitivament en la primera línia de l’escalafó cantador. De moment, ja s'ha fet mereixedor d'un dels premis Ovidi Montllor 2011  en la modalitat de folk.

Fins a aquest Cants i cants, Apa havia anat escampant generosament la seua portentosa vocalitat per diverses formacions —Alimara, El Poblet, Grup de Danses de Quart de Poblet, Jérez-Texas...—; inclús havia enregistrat un disc de cant valencià amb Josepa Blasco —Cant d’estil (Valdisc, 1987)— i havia esbossat bona part de les inquietuds artístiques que ara es materialitzen definitivament en la seua estrena discogràfica amb La Beniterrània —Sentiments (Cambra Récords, 2004)—.

Aquest disc, però, va molt més enllà de tots els tantejos precedents i ens el presenta solt i exuberant, lliure de qualsevol lligadura i compromés en cos i ànima a donar eixida a la seua impetuosa creativitat.

És tracta, doncs, d’un disc molt personal i visceral, on l’afortunada companyia que l’acomboia —amb Ricardo Esteve al comandament i les notables aportacions de Jesús Gimeno, César Giner, Diego López i Eduard Navarro—  es limita a perseguir-lo amollonant-ne el camí amb intervencions que realcen el recorregut del protagonista sense desviar-lo excessivament dels seus propòsits. I Apa s’hi mostra amb totes les encarnacions que li coneixíem i altres que presumim rigorosament inèdites: hi ha l’Apa de veu torrencial i prodigiosa, repuntant els confins de la tessitura i desmentint les limitacions de la capacitat pulmonar; l’Apa de gola oberta i aspra, que ens esvera amb aquella barreja d’exhibició tècnica i profunditat expressiva on no sabríem discernir si el que se’ns proposa és un explosió interpretativa o una implosió sentimental; l’Apa heterodox i canalla que somriu provocador mentre l’orquestra esclata en un inesperat episodi de swing —“Helena”— o que s’enfila pels costers del pop en un dels moments més sorprenents i brillants de la gravació —“No paren de mirar-nos”—; l’Apa admirador de Vicent Torrent i Al Tall l’empremta dels quals hi compareix com una tornada recurrent: “Coloma bruna”, “Helena” —amb el seu final estrafent “Lladres”—, “Bolero de l’Alcúdia”; i l’Apa atret pel flamenc que en busca els punts de tangència amb el cançoner valencià capbussant-se en els territoris del fandango —l’extraordinària “Malaguenya”, que augurem clàssic indiscutible del seu repertori i moment culminant dels concerts—; però també hi ha un nou Apa matisat i contingut, que explora racons insòlits de la seua expressivitat vocal portada a la banda contrària del que ens acostuma, degotant tendresa i fragilitat; un Apa que afina la seua vena poètica en dos textos esplèndids: “Nit de lluna plena”, “No paren de mirar-nos”; o, en fí, un Apa intuïtiu capaç de cantar Salvat Papasseit per seguidilles i jota —“Caterineta”— o Lluís Guarner per granaïna —“Granaïna marinera”— sense deixar de sonar natural, rabiosament genuí. Si amb tot això —i molt més que no encertem a verbalitzar— no aconsegueix traspassar el cercle d’iniciats, haurem de començar a mirar-nos el país amb uns ulls una mica més espantats.