dijous, 6 de març del 2014

Salvieta

Al març prepara...el teu propi licor

"Salvieta" 
Cocentaina (Alacant)


Ingredients i quantitats:

- Dos litres d'alcohol
- Un quilo i quart de sucre
- Un polsim de sucre cremat
- Vuit litres d'aigua
- 150 grams de sàlvia




 Preparació:

Després de bullir la sàlvia, una vegada freda, es cola, barrejant-la amb una tercera part de l'aigua i l'alcohol destinat a tal fi, deixant tots dos en maceració setanta-dues hores, removent diàriament al matí i a la nit.

Passats els tres, o quatre dies, es dissol el sucre normal, així com el cremat -d'aquest uns 10-15 grams tan sols- en la resta de l'aigua reservada, afegint-ho al recipient.

Després d'un repòs d'un mes, o més, si es desitja, es procedeix a colar el licor.

NOTA: Hi ha una altra fórmula de preparar la "salvieta" on es posen unes branquetes de sàlvia en una botella que continga alcohol de 90º, deixant-les en maceració al llarg d'alguns mesos.

L'andana recomana el consum de begudes alcohòliques...ara bé, amb coneixement. 
Font: Seijo Alonso, Francisco G., Las bebidas valencianas. Ed. Villa, (Alacant, 1980) 

dissabte, 1 de febrer del 2014

Pensar en vers.


FRECHINA, Josep Vicent. Pensar en vers. La cançó improvisada als païssos de la Mediterrània. Calaceit: Caramella. Revista de música i cultura popular. Col·lecció Els Llibres de la Caramella, 2, 2014, 229 p.

Dates i lloc de les presentacions. Març i abril:

- Dijous, 6 de març, a les 20 h. a Ca la revolta (C/ Santa Teresa, 10) , València; amb versadors i cantadors valencians.

Divendres, 4 d’ abril a les 19:30 al Casal Popular Tio Cuc (C/ Sant Leandre, 6), Alacant.

Dissabte, 5 d’abril a les 19 h. al Centre Cultural Ca S’Artiller (C/ Gaspar de Bono, 15), Muro (Mallorca) , amb l’Associació de Glossadors

Pensar en vers. La cancó improvisada als països de la Mediterrània és una aproximació multidisciplinar i apassionada a la cançó improvisada: una expressió cultural que trobem difosa ben bé arreu del planeta i que ha aconseguit reinventar-se —recolzada en la seva importantíssima força lúdica i comunicativa— quan semblava que la solsida de la societat tradicional de la qual formava part, l’anava a condemnar al museu de les antigalles folklòriques.

En les societats tradicionals aquesta cançó improvisada jugava un paper decisiu com a vehicle expressiu de la comunitat, com a mecanisme regulador de tensions socials i com a instrument de resolució de conflictes. En els moderns contextos urbans, el seu paper ha canviat substancialment però continua exercint d’element de cohesió grupal, de generació i ratificació d’identitats col•lectives i de socialització alternativa.

El fenomen de la cançó improvisada ha estat en els darrers anys ben estudiat en l’àmbit castellanoparlant —la seua implantació és grandíssima en els països hispanoamericans i també en Canàries, Andalusia o Múrcia— o al País Basc on el bertsolarisme és una de les pedres angulars de la cultura euskaldun.

Pensar en vers vol afegir-se a aquest moviment d’estudi i difusió del repentisme centrant la seua atenció en la seua pràctica als països de la Mediterrània i, especialment, a casa nostra: així hi tenen un espai rellevant el cant valencià, la glosa de Mallorca i Menorca, la jota de les terres de l’Ebre, els garrotins de Lleida, les nyacres i patacades de l’Empordà i les corrandes i cançons de pandero catalanes. Però també s’hi para esment en el trovo de l’Alpujarra i de Múrcia, els poetes del Genil, el chacarrà del Camp de Gibraltar, el chjama e rispondi de Còrsega, la gara poetica sarda, els poeti a braccio de l’Itàlia central, el ghanamaltés, el tsàttisma de Xipre, les mandinades de Creta i el Dodecanés, els ashik turcs o el zajal del Líban i Palestina. Un recorregut per un paisatge cultural fascinant en la seua diversitat formal i en la sorprenent unitat que subjau en el fons.

La decisió de posar el focus en la Mediterrània ha obeït a tres motivacions entrecreuades: d’una banda la fascinació personal per aquest espai físic i cultural que ve de lluny i sembla no tindre sostre; d’altra, la proliferació d’estudis al voltant de la cançó improvisada centrats en l’àmbit hispànic —on manté una vitalitat extraordinària— i la manca de visibilitat d’algunes tradicions mediterrànies on conserva una incidència social i una vigència gens menystenibles; i, finalment, la convicció de que en aquestes tradicions mediterrànies hi ha unes connexions molt més profundes i decisives que aquelles que l’antropologia i l’etnomusicologia contemporànies admeten una mica a contracor.

El llibre s’estructura en dues parts, una primera part del llibre aborda l’anàlisi d’aquestes connexions —que no es limiten, òbviament, a l’àmbit mediterrani— i reflexiona sobre les tendències generals, trets comuns, funcionalitats compartides. La segona part, per contra, més descriptiva i divulgativa, examina el fenomen cultural en la seua exuberant diversitat tot subratllant les especificitats de cada territori i posant noms i cognoms als seus protagonistes més significats. El llibre, s’acompanya d’un CD amb mostres de cançó improvisada a càrrec d’alguns dels noms més emblemàtics —històrics i actuals— de cadascuna de les tradicions musicals representades.

Afegeix la llegenda
Josep Vicent Frechina és un periodista i escriptor estudiós de la cultura popular de la Mediterrània. Coordina la revistaCaramella i col•labora habitualment en diversos mitjans generalistes i especialitzats. És autor del llibre La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns (Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2011) i des del 2006 manté a la xarxa el blog La caseta del plater. Cròniques musicals d’un país invisible.





dijous, 16 de gener del 2014

MOX

Al gener escolta...


TítolPalifonies
Grup: Mox
Estil: Indie-rock & Tradicional Fusion
Edita: Autoedició
Membres grup:

Xampet (guitarra)
Cacauero (baix)
Mílio (bateria)
Redo (veu)
Josep Sebastià (dolçaina)
Toni Rojas (veu)

Més info:       

   Web oficial 
   
   Bandcamp

   Youtube



Mox acaba de publicar el seu segon àlbum, Palifonies. La banda, liderada per Vicent Redolat, ha pegat un canvi rotund al so que ens va oferir en el seu primer treball, Te la carregues, Xato!, on un mur de guitarres elèctriques feia que l’oient tinguera la sensació que a la veu del cantant no se li donava el protagonisme que es mereixia.

Ara, a més d’algun canvi en la formació, han obert una intensa col·laboració amb el músic Josep Sebastià, membre dels grups Escandall, Dolçainers de Puçol, i Urbàlia Rurana, el qual junt a Xampo Llobat va col·laborar amb el grup de Mataró La Coixineraen aquell disc de folk-rock carregat d’energia que duia com a títol Titànic.

Josep Sebastià els ha acostat al folk i al cant d’estil, component amb ells marineries, porrots, riberenques, garrotins, l’1 i el 2, marxes mores, etc, amb un so electrificat però que no oculta les veus. Sebastià ha aportat a més el toc exquisit de la seua dolçaina, així com la seua veu en els cors.

Els Mox també han comptat amb la col·laboració d’Antoni Rojas, un cantant provinent del món del cant d’estil a qui Redolat sovint deixa o compartix el protagonisme en molts temes. Els duets que fan els dos estan ben equilibrats i el seu encert és la contraposició dels timbres de veu i fins i tot el de les diverses tradicions de les quals partixen ambdós.

Les lletres de la banda, adequades a les regles que marquen les modalitats del cant d’estil, i amb un toc folk, continuen sent directes, rebels, sense concessions a allò políticament correcte, i de tant en tant peguen un colp de puny damunt la taula, com ara en L’albà antireivindicativa, on els Mox ens diuen que ja estan cansats de defendre obvietats, de justificar per què canten en valencià i responen: «Com collons havia de cantar! Si és la forma en què pense i a més és la forma en la qual pense i m’han ensenyat a parlar». Però aquells que dirigixen la societat valenciana són especialistes en posar en dubte les obvietats, què hi anem a fer, si a més tenen la paella pel mànec.

Els Mox també obrin un espai per a la nostàlgia de la infantesa: Carrer Palau, amb ritmes de l’u i el dos, l’amor o a fer crides a la revolució. Nou temes en total, vuit dels quals cantats en valencià i un en francés: Motivé! (Le Chant des Partisans), que se suma al cant rebel, inconformista i fins i tot revolucionari d’una banda que, com diria Vicent Andrés Estellés, fuig «de cap vel·leïtat de vedette»

dilluns, 6 de gener del 2014

Adéu, RTVV


Al gener llig...


Títol: Adéu, RTVV. Crònica del penúltim fracàs de la societat valenciana 

Editors: Borja Flors, Vicent Climent

Gènere: Recull d'articles

Editor: Publicacions Universitat de València (PUV)

Idioma: Català - Castellà

Preu: 15 €







Descripció: 

En una època en què eliminar serveis públics es presenta com la solució a tots els problemes econòmics, el desmantellament de RTVV s'ha convertit en un símbol. «Adéu, RTVV» desvetlla, pas a pas, l'estratègia per saquejar la radiotelevisió pública valenciana. Un recull d'articles apassionats i compromesos, escrits mentre es dissenyava i executava el major ERO de la història del País Valencià, que planteja moltes preguntes i ofereix algunes respostes. Potser la més important és que, per eixir de l'actual desfeta, necessitem més Democràcia. Col·laboracions de Julià Àlvaro Prat, Pere Miquel Campos, Esperança Camps Barber, Andreu Carpena, Vicent Climent, Ricardo Cobo del Prado Reverte, Mariola Cubells, Teresa Díez, Joan Durà, Adelaida Ferre, Borja Flors, Amàlia Garrigós, Antoni Gómez, Fani Grande, José Huedo, Paco López Barrio, Xelo Mir, Rubèn Penyalba, Josep Rodríguez, Rosa Solbes, Júlia Sorní Moreno i Manel Villar Porta.

Font: http://puv.uv.es/product_info.php?products_id=24906

dimarts, 15 de gener del 2013

Tarongina

Al gener prepara...el teu propi licor

"Tarongina" 
Bétera (València)



Ingredients i quantitats:

          - Mig litre d'alcohol
          - Mig litre d'anís
          - 250 grams de sucre
          - Corfa de tres taronges

 Preparació:

Deixar la corfa de taronja en maceració amb l’alcohol, removent diàriament el líquid.
Passats quinze dies cal colar aquesta preparació, afegint llavors l’anís i el sucre.
Convé provar-ho per corregir amb si falta dolçor. 

 
NOTA: 
Hi ha una altra “Tarongina” de flor de taronger bullida per a diversos remeis.   


L'andana recomana el consum de begudes alcohòliques...ara bé, amb coneixement. 
Font: Seijo Alonso, Francisco G., Las bebidas valencianas. Ed. Villa, (Alacant, 1980) 

dimarts, 1 de novembre del 2011

Gran

Al gener escolta...


Títol"Gran"
Grup: "Senior i el cor brutal"
Estil: Rock
Edita: Malatesta - La Casa calba 2011
Membres grup:
M A Landete - veu guitarres teclats
E Martin - veu guitarres teclats
J L Tormo - veu baix harmònica acordió teclats
R Ferreiro - veu percussions bateria teclats   



Més info: http://www.myspace.com/seniorthesinger


Senior i el Cor Brutal amb el seu nou treball, ‘Gran’ (Malatesta - La Casa calba 2011), ha tornat a dignificar i diversificar la música feta a casa nostra. El cap d’aquest grup, en Miguel Àngel Landete, s’autodefeneix com un músic a l’estil de la valenciana, és a dir, música americana a la ciutat més feixista de l’estat com és València. Del Landete en destacaria la sinceritat i la claredat, tant en relació amb la seua música com amb qualsevol altre tema. De fet, a l’Enderrock vaig trobar una frase que em va agradar i que resumeix el seu segon disc: ‘crec que es poden fer cançons de sexe, budells, cor i d’acabar amb els feixistes perquè al final tot és el mateix... amor’.

Tot i això, si hi ha alguna cosa que m’atrapa són les seues lletres i melodies acompanyades d’una veu esgarradora com la seua. Qui busque en el nou treball cançons que seguisquen la línia de ‘València eres una puta’ o ‘El signe del temps’, ja pot anar buscant un altre passatemps, perquè no té res a veure. Tot canvia. El primer estava gravat en analògic, en directe, sense cap productor i marcat de guitarres de dalt a baix. El segon, en canvi, està gravat en digital, compten amb la producció del Refree, gravat per pistes i no té tanta presència de guitarres. ‘Gran’ és un disc més complex, que cal escoltar amb tranquil·litat: amb els ulls tancats i l’ànima oberta.

El tema inicial, ‘Gran’, és una cançó plena d’energia que, juntament amb el cor dels seus ‘primos’, denuncia tots aquells que es creuen superiors als altres. És una de les que més ràpidament ‘entra’, per la melodia ‘apegalosa’. En segon lloc, trobem ‘El bon any’, una cançó que passa de la intimitat amorosa de la guitarra i la veu esgarrada del Landete, a la festa d’una taverna acompanyat d’un cor femení que trasmet felicitat i alegria. Seguint el tema fonamental del disc, l’amor, e un home nou’. Amb ‘Quasi m’oblide de tu’, ens mostra nous registres sonor amb instruments de vents. A mi em ve al cap una colla de músics que tornen després d’una nit de festa i van a casa d’una estimada. ‘La sort adormida’ destaca pel marcat caràcter rocker i pels canvis de ritmes constants. Amb ‘Tothom vol a tothom’, tornem a la tendresa i a les veus femenines per a passar a una de les millors del disc, ‘Lluna de Mandarina’. Una balada bona de dalt a baix, tant per la lletra com per la instrumentació. Tot seguit es marca un tall pessimista al ritme del baix i sobtat això de ‘Diuen que la partida està clara’ (DQLPEC). Si ell juga, la partida no està tan clara per als podersos. Abans d’acabar el disc trobem un altre track ben bonic, anomenat ‘Llàgirmes de gintonic’. La cirereta final del pastís és la nova aparició de ‘Gran’, on canta a l’amor sense cap mena de condicions que segueix i profetitza al llarg del disc.

És un treball valent, superlatiu i que arriba amb molt bones crítiques, a més der ser un dels més esperats del 2011. Feu-vos amb ell i gaudireu d’una obra mestra musical i també artística per l’acabat final de la presentació física de la mà de Jordi Albinyana. La vida a València és plena de feixistes, de corbs i xupla-sangs a tot arreu que volen acabar amb la vida i la felicitats dels seus habitants. Es necessita amor, es necessita alegria, es necessita antifeixisme (com diu al disc, This Music Kills Fascists), es necessita sense cap mena de dubte, la música del Senior i el Cor Brutal.

Font: http://www.vilaweb.cat/noticia/3956078/20111129/senior-cor-brutal.html
mostra que als seus músics americans els estima de veritat (amb els cors de l’Eef Barzelay) en ‘Tots els ianquis que vull’. ‘A tremolar’ ens anima a viure la vida al màxim i ens atrapa amb una guitarra potent al final. I de la potència de les cordes passem a la sonoritat celestial de l’òrgan en ‘Amoride’, on podem trobar una de les lletres més clares d’amor de tot el disc, ‘Folla’m de tot cor i fes-m